Inspirada en el trabajo manual, “De una en una” combina características del teatro visual, de la danza y del teatro de objeto.
A partir de la manipulación de sesenta tejas, tres intérpretes dibujan paisajes visuales y sonoros que responden a un pacto de construcción conjunta.
En el silencio crudo de un imaginario rural, entre aspereza, fragilidad y peso, surge un encuentro entre materia y piel.

De una en una es un proyecto de artes escénicas que combina características
del teatro visual, de la danza y del teatro de objeto.

Construida para tres intérpretes y sesenta tejas, la pieza investiga la relación
entre cuerpo y materia: manipulamos tejas, construimos arquitecturas en
movimiento y exploramos en directo el sonido producido por el movimiento de
las mismas tejas.

Radicada en la fascinación por un paisaje de trabajo rural, De una en una
indaga sombras y rincones de la calle: claustros, patios, fábricas
abandonadas, campos y espacios urbanos en reconstrucción.

Apostamos por un trabajo de equipo, por una poética del silencio y de
paisajes en transformación.

El deseo de la pieza es aquel de invitar el público dentro de un imaginario
cálido y crudo que despierte un sentido de hogar, intimidad, escucha y
complicidad.

El proyecto asume el planteamiento político y dramatúrgico de un trabajo
artesanal. Trabajamos con tejas antiguas, posiblemente hechas a mano. No
jugamos al desgaste sino a una negociación constante entre materia y piel:
entre aspereza, fragilidad y peso.

Concepto y coreografía
Barbara Cappi

Interpretación
Barbara Cappi
Goretti Pié
Rosalía Zanón

Sonido en directo
Federica Porello i Sergio Camacho

Iluminación y acompañamiento técnico
Xavi Moreno

Mirada externa
Carmen Gómez

Fotografía y vídeo
Tristán Pérez-Martín 

Producción y distribución
Métrica bárbara con Lola Rodríguez

Coproducción
Fira Tàrrega

Con el soporte de
Can Batlló
Danseu Festival
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
L’Animal a l’Esquena
La Poderosa
L’Estruch Fabrica de Creació
Roca Umbert
Movin’up Spettacolo – Perfoming Arts 2020/2021

fotografía: ignasi_cebrecos

Intensitat enmig del silenci

per Jordi Bordes

Métrica Bárbara juga amb teules. Les utilitza com a element d’equilbri, de contrapès, per projectar so. Tres noies es mouen donan t ànima a unes teules velles, ennegrides pels fongs i amb le spuntes gastades per les pedregades i la pluja. El seu encert es anar destapant noves facetes d’unes teules que, des de bon principi, es vuen fenr vorera en l’espai escènic una sobre l’altra. Al capvespre, els focus (a peu pla) projecten ombres i la seva acció amv aparent neutralitat guanya en màgia, en poètica. I sí, hi ha la sorpresa. Perquè tot i que pugui ser mecànic el moviment de recollir teules (com aquella dels cubells d’Abacus) hi ha moments de girs sonors. Costa percebre si hi ha alguna teula que està microfonada o si hi ha micrìofins estesos per l’escena que recullen la paràbola de les teules en les mans de les ballarines que les voltegen.

També és misteriosa la pintura, com esmaltada, de les mans de les ballarines. Com si fossin màquines, o com si la duresa de les teules les hagi imprès aquest color més aviat metàl·lic. Son petits enigmes que atrapen i que ajuden a intuir possibles relacions entre les tres persones, en la situació viscuda. La peça té un tall notable cap al final: de sobte les tres s’amaguen com darrera d’una persinan feta amb tres teules. No hi ha una argumentació per aquest gir, però sens dubtrte, aconsegueix una intensitat quasi inquietant. No hi ha fantasi en la mirada de les tres artistes. només treball i mans aspres pel tacle amb les teules. D’una intensitat similar a la de Carla Farreny a Tour. O Maduixa teatre a Migrare. O, ds clar e aquell mirar nostàlgic d’Alter dels Kamchàtka. En què amb molt poc aconsegueixen expressar molt. L’escena de trenta minuts, evita imaginar les inclemències que pateixen les teules, com són la calor o, sobretot, la pluja. L’aigua és un element catàrtic a l’escena tot i que, possiblement, si la peça té una posada en escena de carrer no deu fer gaire viable instal·lar-hi un sistema de reg que en fes l’efecte. En canvi, surten amb les teules a les espatlles. Com qui carrega una motxilla que li carrega les espatlles. És un equilibri que té dosi de contemplació. El públic no gosa aplaudir encara que hagin sortir d’escena i estiguin passadís perl’escoa dart Ondara perquè se’ls veu per les finestres. La intensitat connecta amb l’ànima dels espectadors. La peça, està constatat, commou des de l’aridesa i la distància.

Petita crònica d’un vespre d’estiu a Prats de Lluçanès

per Roser Iborra

El dissabte 24 de juliol vaig tenir la sort de poder gaudir de dos espectacles teatrals als jardins de la Farmàcia Vella, a Prats de Lluçanès. L’espai, que recentment s’ha unit als jardins de Cal Bach, és just al costat de l’Orient, la mítica sala de ball on la gent lluçanesa de la meva edat tenim tants records.
L’edifici modernista de la Farmàcia Vella, auster i esvelt, va obrir les finestres de bat a bat i va tornar a la vida amb Pilar de dos, la primera proposta del Festival Itineràncies d’estiu. Clàudia Gómez i Raquel Viñuales, dues noietes molt joves, gairebé idèntiques, amb camisa de quadres i faixa de castelleres i trenes llargues, van començar a deixar-se veure a les finestres de la casa històrica, fent uns lentíssims pilars de dos que convertien l’art de fer castells en dansa, després desplegada a la gespa, a tocar d’un públic absort i agraït amb les variacions de registres de les dues actrius.
L’hora era màgica. Un cop post el sol, que havia escalfat de valent, l’aire es tornava de flor d’aigua i vellut sota els pins altíssims i un cel clapejat de núvols blancs.
‘Pilar de dos’, dissabte a la Farmàcia Vella de Prats de Lluçanès Foto: Encarna Bassas/Joan Vall
A la segona part, la companyia Mètrica Bàrbara, del Circuit nòmada de la Fira de Tàrrega, format per tres noies també molt joves, ens feia una proposta de dansa i teatre físic anomenada D’una en una en què tot girava a l’entorn d’unes teules rústegues i primigènies. Desig de casa, de recer? Retorn a una terra nua? D’una en una, la dansa de les teules ens obria tot un univers en què descobríem la màgia de les mans, dels cossos, dels sons i dels silencis.
Se’n podrien dir més coses, sobretot si ets del gremi, que no és el cas. Jo ho resumiria amb una frase molt de poble, molt sensata: s’ha de veure. I prou. Perquè bona part de la màgia del teatre és deixar-se portar sense preguntes, deixar fluir la pròpia aigua subterrània i les emocions submergides en l’oblit.
Una vegada més, gràcies a l’Ada Vilaró, per portar-nos el teatre a casa, i gràcies als qui ho han fet possible.